login
Inicia sessió

register
Registra't

Iatrosfera

Voluntaris per la Recerca

Fa uns dies que es va presentar un vídeo clip dels investigadors de l'Institut en Recerca en Biomedicina de Barcelona per recaptar diners per a la investigació contra certes malalties: Alhzeimer, Càncer i Diabetis.

No cal pagar res, només faltaria, només cal visualitzar, si es vol amb volum apagat pels qui no els agradi la música, com jo matexa, i per cada persona que se'l miri, obtindran un donatiu destinat a la recerca perquè com sabem, els governs -uns perquè són Nazis i els altres, perquè ens retallen- no hi destinen res.

Són malaties molt freqüents, que amb l'esperança de vida del món occidental i teòricament desenvolupat, s'han convertit en autèntiques pandèmies. Els investigadors reconeixen que hi ha càncers que troben mecanismes per resistir als tractamants i aquests investigadors estant intentant trobar altres biomarcadors genètics per aturar les metàstesis. I tot això té un preu i no sempre a l'abast de tothom.

És molt digne recollir aliments, fer de voluntari per ajudar a la gent gran sense recursos, però ara no us vindrà d'això, veure i abocar, amb un click, una ajuda per a la Vida.

[https://www.youtube.com/watch?v=hNOqgHTtvH8&feature=share]

Comentaris (1)18-10-2014 13:18:17VARIS

La B que ens farà Bé

Ja sabem que tots els medicaments et curen d'un costat i te'n fan malvé un altre. TOTS.

Fins i tot els que semblen més inofensius com els protectors de l'estómac del tipus Ranitidina o Omeprazol.

Potser han descobert la sopa d'all o potser van una mica més endarrerits, però uns investigadors californians han descobert que l'ús diari i durant molts anys seguits d'aquests medicaments poden provocar deficiència en la Vitamina B12, -responsable de l'endarreriement en l'aparició de l'Alzheimer-.

http://www.neurologia.com/sec/RSS/noticias.php?idNoticia=4407

Cal posar en avís sobretot les persones d'edat avançada, a partir de 65 anys, les quals són més vulnerables a patir aquesta mancança: haurien de seguir una dieta rica amb aquesta vitamina de la gamma B per tal de no trobar-se amb aquests problemes.

Un dels símptomes que presenta aquesta mancança és formigueig a les cames o una sensació de tenir una esponja als peus mentre es camina.... etc.

http://www.zonadiet.com/nutricion/vit-b12.htm


Comentaris (7)08-01-2014 14:26:06NEUROLOGIA

No són manies!

Ha aparegut un article a una revista de neurologia -en castellà- en què afirma que les dones tarden més en recuperar-se d'una commoció cerebral, -tant si és un traumatisme cranial o simplement un cop fort- que no pas els homes.

http://www.neurologia.com/sec/RSS/noticias.php?idNoticia=4396

Per tant, si sou dones i us doneu un bon cop al cap no us desanimeu: la cosa va per llarg. Algunes fins i tot, podeu estar amb 4 mesos de dolor puntual; canvis en la configuració dels cabells o esborronaments parcials dels cabells en la zona afectada.

I sobretot, defugiu dels metges que us diguin que són manies...., no ho són pas.

Comentaris (3)02-01-2014 20:32:12NEUROLOGIA

Herpes Zòster

Definició:

És una malaltia produïda per una reactivació del virus de la Varicel·la-Zòster el qual afecta els nervis perifèrics i a la pell on sol produir butllofes doloroses i molta picor, en forma d’anell o en forma de cinturó al llarg d’un dermatoma.

És una malaltia que es pot agafar a qualsevol edat però és més freqüent a partir dels 50 anys i sobretot a l’etapa geriàtrica i, estadística amb més incidència a la “raça” caucàsica que a la negra.

És un virus altament contagiable tant en la gestació de la mare –se sol passar al fetus- com per contacte directe o indirecte de les butllofes a través de la roba –llençols o altres mecanismes-. Hi ha pacients que ho poden contraure dues vegades a la vida però la incidència és baixa –un 4 %-. I quan es contagia apareix en forma de Varicel·la.

Símptomes:

Mal estar general, febre, mal de cap i fotosensibilitat que poden durar varis dies abans de l’erupció. Seguidament apareixen picors i formiguejos i dolor a la zona afectada. Entre 12 i 24 hores apareix l’erupció cutània, les butllofes característiques que es transformen en vesícules distribuïdes al voltant del dermatoma. La zona més normal de la seva aparició és la regió mitjana del tòrax T5-L2; l’oftalmològica sol ser bastant freqüent cosa que després té com a seqüela important dificultats en la visió. Més rarament, apareix en la meitat distal de les extremitats.

El període de “desaparició” de les butllofes oscil·la entre 2 o 3 setmanes en què se solen assecar però els símptomes dolorosos poden durar més d’un any.

Causes:

La causa comuna de l’Herpes Zòster és el virus de la Varicel·la-Zòster (herpes humà III –HHV-3) i sol ser causat per l’estrès i una caiguda immunològica.

Generalment aquest virus sol estar inactiu gràcies al sistema immunitari però apareix quan es deteriora. El virus es clona als ganglis i sol produir dolor intens inflamació i necrosi neuronal per la circulació per tot l’axó fins alliberar-se al dermatoma – àrea de la pell on el nervi surt a la superfície-.

Diagnòstic:

És difícil detectar la presència del virus abans de l’aparició de les butllofes però un cop s’han manifestat és de manual descobrir-les ja que són molt característiques. Només amb un examen visual n’hi ha prou ja que la més comuna apareix al tors i es ramifica cap a l’espinada tal com s’explica a símptomes.

Tractament:

El més comú són els antivirals en les primeres 24 hores de la seva aparició: Aciclovir cada 4 hores durant 7 dies.

Per minimitzar la picor es recomana Calamina. Quan el dolor és molt intens se sol indicar analgèsics opioides o mòrfics (codeïna) després d’una setmana de tractament d’antivirals.

Si el dolor continua després d’aquestes fases, se sol receptar Gabapentina (originalment usat com a antiepilèptic però que a la llarga, s’ha demostrat la seva utilitat per a dolors neuropàtics, provocats per nervis) que és un inhibidor (retardar o deturar una reacció química –dolor-).

Cas clínic.

Home de 81 anys.

Aparició sobtada d’una erupció cutània causat per l’estrès d’un curs de fotografia que hauria d’haver acabat a finals de juny, en curs de 48 hores abans del diagnosi definitiu) que cursa dolor i picor acompanyat de malestar general, febre, mal d’esquena i sobretot mal de cap extrem –endèmic del propi pacient que al llarg de la manifestació típica del virus s’anirà agreujant-.

Es pot considerar que l’aparició de l’Herpes Zòster és de manual perquè és molt fàcil la seva identificació al voltant del tòrax i amb una ramificació cap a l’espinada.

Se li recepta Aciclovir cada 4 hores durant 7 dies.

Al llarg dels dies següents, el mal de cap se li empitjora cosa que es decideix dur-lo a urgències ja que cap tipus d’analgèsic és eficaç per pal·liar els dolors extrems de mal de cap.

Un cop a urgències i després d’haver fet les diverses proves addicionals per descartar altres patologies com la Meningitis –inclòs el subministrament de relaxants musculars que no van tenir cap efecte destacable-, se’l deixa en observació durant un parell de dies on se li subministra per via intravenosa paracetamol que li aportarà una millora substancial del dolor –agreujament del virus HZ-.

Un cop a casa, continua el tractament de l’antiviral fins el dia que hauria d’haver acabat si els metges d’urgències no li haguessin tret.

Després dels dies d’evolució del Zòster, se li subministra paracetamol amb codeïna de forma oral per alleujar el dolor, cosa que no millora. Aleshores se li recepta Gabapentina que la seva presa s’allarga ben bé uns tres mesos, tirant llarg. Finalment s’opta per Amitriptilina –Triptizol, un antidepressiu- que la seva presa durà 11 mesos fins a la seva retirada definitiva, malgrat quedar-li algun punt de coïssor al llarg del tòrax i part de l’espinada.

Fonts:

Vikipèdia.

Experiència personal.

Comentaris (14)29-11-2013 14:17:04SISTÈMIQUES

L'estrès ho mata tot.

Un estudi recent, publicat a “Proceedings of the National Academy of Sciences”, sobre el refredat comú podria ajudar a explicar per què l’estrès sembla desencadenar una resposta inflamatòria a moltes persones en debilitar el sistema immunitari. A la vegada, aquesta inflamació pot afavorir afeccions com malalties cardíaques, asma o esclerosi múltiple (Se sol indicar que quan la persona afectada d’Esclerosi Múltiple està refredada o té processos com la diarrea, els brots que li segueixen, brots de dolor o recaigudes, són més virulentes).

Els investigadors van realitzar dos experiments de més de 300 persones; va preguntar-los sobre el nivell d’estrès psicològic tenien a la seva vida i, tot seguit van ser exposats al virus del refredat comú per veure si emmalaltien. Es va observar que aquells participants que tenien un nivell més alt d’estrès psicològic continuat eren els que menys podien reduir la resposta inflamatòria de l’organisme. És a dir, les persones amb més estrès també estaven exposades a contraure un refredat.

La investigació ens dóna un exemple molt concret sobre com l’estrès crònic i els seus efectes sobre el sistema immunitari que poden afectar a la vida quotidiana. Tot i que l’estudi va trobar relacions entre l’estrès psicològic crònic i la inflamació, no va provar cap causa-efecte.


Comentaris (6)10-05-2012 21:47:43VARIS

Obesitat i dormir poc

Si uns investigadors suecs afirmaven que el fet de dormir poc entre el jovent podia comportar un risc alt de patir Esclerosi Múltiple, ara, ens sorprenen que dormir poc ens pot provocar a la llarga, ésser obesos. Diuen en un estudi publicat a Journal of Clinical Endocrinology and metabolism de la Universitat d’Uppsala, que el fet de no dormir ens pot augmentar la gana.

Ha estudiat 12 cervells.

Uns han dormit normal i uns altres, no.

A través de la Ressonància Magnètica Funcional, han deduït que hi ha una àrea específica del cervell relacionada amb la gana, escorça cinglada anterior dreta, mostrava una major activació quan als subjectes se’ls ensenyava menjar després d’una nit sense dormir..

Segons aquests investigadors, ens volen fer entendre que si agafem mals hàbits de dormir poc, pot influir en patir sobre pes a llarg termini.

Potser només ho podríem especificar a Suècia. Allà fa molt més fred que no a les regions mediterrànies. Cal dir que la gana ens ve quan el cervell necessita glucosa per poder funcionar.

En un article aparegut a la revista de Neurología ja fa temps -2008-, ens deia que les dietes pobres en sucre feia que s’augmentés el temps de vigília, és a dir, que s’allargava el període sense son a la nit. Segur que aquestes persones que volen reduir pes sense consumir sucre, a la llarga dormiran malament i a sobre, s’engreixaran.

Ja sabem que hi ha moltes àrees del cervell que controlen els nostres impulsos més primaris, com ara la gana, la son, les emocions, l’addicció, etc. Però dir que la falta de son pot fer augmentar el pes...en tinc els meus dubtes.

(Tinc un familiar que dorm com pot –anant a dormir a les petites, avui a les 3 de la matinada- que només pesa 65 kg i mesura 1,82!. Ja fa temps que té el mateix pes).

Comentaris (0)07-03-2012 16:02:43VARIS

La xocolata, un plaer que fa salut

1) Serotonina: tranquil·litat, sedació i felicitat

El consum de la xocolata indueix a la producció en el cervell d’una substància anomenada triptòfan vinculada a la serotonina. Aquesta hormona és la responsable directa de que un individu gaudeixi de les sensacions de tranquil·litat, sedació i felicitat. Per això, els experts han arribat a proposar una relació directa entre el desig de consumir xocolata amb el de sensacions d’angoixa, tristesa o irritabilitat.

2) Magnesi: síndrome premenstrual.

La xocolata és rica en magnesi. La falta d’aquest mineral ha estat relacionada pels experts amb els símptomes de la síndrome premenstrual. Por això, moltes dones asseguren que la xocolata ajuda a millorar el seu estat d’ànim, especialment en el període premenstrual o quan estan deprimides. Els especialistes recomanen el consum de 400 mil·ligrams de magnesi amb la finalitat d’estabilitzar els nivells de sucre a la sang i contribuir a regular, per una banda, la intensitat de la síndrome premenstrual y per l’altra, la necessitat de consumir xocolata.

3) Teobromina: un estimulant natural.

La xocolata té teobromina, alcaloide que té efectes directes sobre l’organisme. En concret, actua como diürètic i estimula el sistema renal. La xocolata exerceix un efecte estimulant del sistema nerviós central similar al de la cafeïna. El contingut de cafeïna d’una tassa de cafè és 100 mil·ligrams, la teobromina constitueix el 2% del gra de cacau, i uns 200 mil·ligrams de teobromina estan presents en una tableta mitjana. Alguns experts pensen que la feniletilamina, substància del grup de les endorfines, és la que genera las suposades propietats addictives de la xocolata. La feniletilamina té un efecte similar al de la amfetamina, és a dir, millorar l’estat anímic..

4) Carbohidrats i greixos: sacietat i rapidesa mental.

La xocolata conté greixos que provoquen després d’haver-ne consumit una sensació plaent de sacietat. Els carbohidrats presents en la xocolata fan que després de varis processos químics s’incrementi la quantitat d’oxigen que arriba al cervell, el que té com a conseqüència una major fluïdesa mental. S’ha donat el cas d’alcohòlics que en període d’abstinència senten el desig de menjar xocolata com a substitut de l’alcohol, ja que aquest se metabolitza com la xocolata, com un carbohidrat.

5) Amantadina: la xocolata i les drogues.

La xocolata conté un compost químic anomenat amantadina que activa els mateixos receptors cerebrals que es posen en funcionament per la marihuana. Per això, científics americans han arribat a la conclusió que la xocolata presa en quantitats superiors a les que hi ha en una tableta indueix una sensació plaent y de benestar. Ara bé, el cacau i la xocolata purs contenen, almenys, el doble d’aqueta substància que el popular xocolata amb llet.

6) Polifenols: salut cardiovascular

La xocolata conté antioxidants naturals, composts fenòlics, adequats principalment com a protecció contra les malaltes del cor. Investigadors de la Universitat de Barcelona publicaran pròximament un estudi que aprofundeix en els beneficiosos efectes dels antioxidants (polifenols) del cacau per a la salut. Presents habitualment en aliments d’origen vegetal, els polifenols ajuden també a prevenir malalties degeneratives, l’envelliment de las cèl·lules i inclús el càncer. En una tassa de cacau es poden trobar fins a 100 mg. D’antioxidants de tipus polifenòlic.

Comentaris (4)19-02-2012 23:00:37VARIS

Esclerosi Múltiple i no dormir

Els trastorns dels ritmes circadians augmenten el risc de patir Esclerosi Múltiple en els adolescents.

La interrupció dels ritmes circadians i els patrons normals de son podrien ser els responsables parcials de l’augment del risc a desenvolupar esclerosi múltiple (EM) en els adolescents.

Per aquest estudi, que apareix publicat a Annals of Neurology, van examinar-se dos estudis i es va comparar el número de casos d’Esclerosi Múltiple entre els que treballaven tant de nit o amb horaris de torns regulars o alternants com els que no.

Els resultats van deixar en evidència que els que feien torns nocturns més de 3 anys abans del 20 mostraven una doble probabilitat de desenvolupar EM que no pas aquells que mai no hi havien treballat.

La restricció del son associada amb el torn del treball nocturn augmenta el risc a certs problemes de salut: Malaltia cardíaca, trastorns de tiroides i càncer, probablement a l’interferir amb la secreció de melatonina i el fet d’augmentar la resposta inflamatòria.

Hedström AK, Åkerstedt T, Hillert J, Olsson T y Alfredsson L.

Alerta màxima!! Treballar a la nit pot desenvolupar Esclerosi Múltiple.

Aquest article el podrien haver titulat així.

El que no diuen els autors que han realitzat l’estudi és que els pacients en que s’han basat per afirmar això són d’un país on la prevalença a patir aquesta malaltia és altíssima: Suècia.

L’esclerosi múltiple és una malaltia en que se’n desconeixen les causes però sí se sap què provoca. Consisteix en l’aparició de lesions desmielitzants, neurodegeneratives i cròniques del sistema nerviós central.

Hi ha molts supòsits sobre què pot provocar-la però ningú ha sabut descobrir-ho de ple: Podria ser una resposta exagerada del sistema immunitari del propi cos; altres, de tipus ambiental o tòxic: Hom creu que alguns tòxics poden entrar a la barrera hematoencefàlica i provocar estralls.

Què és la BHE? És una barrera entre els vasos sanguinis i el sistema nerviós central. Aquesta barrera impedeix que moltes substàncies tòxiques entrin i destrueixin les fibres nervioses i, per contra és permeable als nutrients i a l’oxigen. També es basen amb la dieta, el geomagnetisme, la llum solar, malalties infecciones i factors genètics. O tot plegat.

El que sembla que tingui més pes és suposar que tingui relació amb factors ambientals i genètics ja que els llocs en major prevalença es troben als països per sobre la línia de l’Equador, més propers a climes freds i continentals.

Diuen genètics perquè tant els esquimals, aborígens australians, polinesis, i els maoris de Nova Zelanda i aborígens americans del nord la prevalença és gairebé nul·la. En canvi, Europa del nord, Amèrica del nord continental, Australàsia la prevalença és d’un cas cada 1000 habitants. Europa central és una malaltia molt estesa. Els caucàsics són els que en tenen una major incidència mentre que la Península Aràbiga, Àsia, Amèrica central i sud continental la freqüència és molt menor. I a l’Àfrica subsahariana es considera una malaltia estranya.

Els suposadament entesos amb la Neurologia han publicat un article que pot encendre moltes alertes endebades.

Ja sabem que treballar a la nit o en horaris alternants pot destrossar el cos però afirmar amb tota la rotunditat del món, que la malaltia estrella pot ser l’esclerosi múltiple, són ganes de fer mal.

Per sort o desgràcia, a Catalunya, la incidència a patir esclerosi múltiple és de 5 cada 10000 persones i les dones en són les més vulnerables.

Fer rellevant aquest estudi és tocar a morts. Tota generalització és dolenta. Per tant, llegint-ho al peu de la lletra seria que els maoris o els inuïts, si treballen a la nit poden desenvolupar esclerosi Múltiple. I valdria més que la Revista de Neurología retirés aquesta absurditat.

Comentaris (0)03-11-2011 14:52:18VARIS

Fractures petites

Definició:

Solució de continuïtat d'un o més ossos, consecutiva generalment a un traumatisme o de vegades a una contracció violenta dels músculs que s'hi insereixen; també pot ésser deguda a una malaltia de l'os.

Hi ha moltes maneres de trencar-se un dit. La pitjor d'elles és fer-ho a biaix. A biaix, et pots trencar un dit com l'índex o el del mig -o la primera falange propera al cap del metacarpià, però es tracta de la darrera falange del dit petit, causant una fisura.... en dos llocs diferents, la cosa es complica.

Sempre pensem, quan trobem un dit inflat que es tracta d'un cop però quan aquesta inflamació dura més de 15 dies hem de posar-nos en mans d'un metge que sàpiga què fa.

Si aquest és bo, us demanarà una RX i no s'acontentarà amb una simple pomadeta antiinflamatòria tipus Voltaren Emulgel.

Què ens podem trobar?

  • La part fracturada inflada.
  • Dolor a qualsevol moviment.
  • Envermellida.
  • Que no millora amb el temps.

Existeixen gaires mètodes d'immobilització?

Per impedir que que aquesta porció de la falange del dit de la mà es mogui, es pot immobilitzar tot el dit amb una fèrula dactilar d'entre uns 8 o 10 dies. (Un dels problemes que poden sorgir després del temps d'immobilització és una certa rigidesa articular).

També podem usar una sindactília: Protegirem la pell per la sudoració i maceració amb una gasa entre les falanges i després unirem els dos dits amb un esparadrap a cada falange. Indicat pel 4 i 5è dit de les mans. (En aquest cas, un dels efectes secundaris més usuals són com ara falta de sensibilitat a la resta de la mà a l'hora d'agafar objectes).

Comentaris (0)08-10-2011 20:05:03VARIS

Un pas més amb la UAB!

Els investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona han passat la mà per la cara, a un suposat expert en Esclerosi Múltiple. Aquest doctor que només atenua els brots produïts per aquesta malaltia encara sense cura, amb corticoides -una mena d'hormona del grup dels esteroides produïda per les glàndules suprarenals; aquestes hormones comenpleixen un paper fonamental en la regulació de diferents funcions de l'organisme, especialment en el mecanisme dels carbohidrats, de les proteïnes i dels lípids; a més, regulen l'equilibri dels electròlits i l'aigua i, actua sobre algunes funcions de l'aparell cardiovascular, el ronyó, múscoloesquelètic i el Sistema Nerviós Central, etc.-, per anar fent passar l'estona mentre algú o altre no trobi la pedra filosofal.

Aquests investigadors han descobert un medicament usat per la disfunció erèctil i per la Hipertensió arterial pulmonar redueix dràsticament els símptomes de l'Esclerosi Múltiple -en un primer moment encara, en model animal-.

Diuen aquests investigadors -amb l'estudi publicat a Acta Neuropathologica-, mostren que el tractament diari durant 8 dies amb Sidenafilo, després de l'inici de la malaltia, redueix de forma ràpida els signes clínics, amb la recuperació gairebé completa fins a un 50 % dels casos.

Aquest medicament, el Sidenafilo que és un vasodilatador. redueix la infiltracióde cèl·lules inflamatòries a la substància blanca de la medul·la espinal, fet que redueix i facilita la reparació de la mielina (és una capa aïllant que facilita la connecxió entre unes neurones i les altres produïnt la sinapsi o intercanvi d'informació i, que si aquesta es fa malvé, es produeix un curt-circuït).

http://www.neurologia.com/sec/RSS/noticias.php?idNoticia=2875

Comentaris (2)05-08-2011 17:25:22NEURONOTÍCIES

Sarcoïdosi (2a part)

Símptomes:

La S. És una malaltia multisistèmica la qual cosa significa que pot produir-se a un òrgan determinat o simultàniament, a més d’un alhora. Per tant, els seus símptomes també poden ser molt variats, tot depenent d’allà on sigui l’origen.

Hi ha dos tipus de sarcoïdosi: S. aguda i la crònica. L’aguda, sol aparèixer a individus joves i és de naturalesa benigna i es resolt de manera espontània, sense cap mena de tractament. Des del punt de vista clínic, es caracteritza per una associació d’adenopaties cristal·lines als pulmons en que es tradueix amb un eritema nodós rostre, i algunes extremitats, febre o uveïtis aguda. Mentre que la S. crònica s’observa a persones d’edat avançada i sol afectar varis òrgans.

Símptomes respiratoris:

El pulmó i els ganglis limfàtics intratoràcics -90%- és el lloc on amb més freqüència es troben afectats els casos de S. Les adenopaties intratoràciques són les primeres manifestacions de la S. Persisteixen durant un temps però es resolt entre 15 a 18 mesos. La majoria d’aquestes afeccions són silencioses, és a dir, que són descobertes amb una RX de tòrax de control o mentre s’estudia un eritema nodós ja que solen ser causa-efecte. Aquestes adenopaties poden tenir una mida bastant gran però no causen cap complicació (compressió de la tràquea, bronquial, vascular, pulmonar o esofàgica).

La S. parenquimàtica pulmonar afecta el teixit noble de l’òrgan; sobretot afecta als vasos petis i alvèols. Sol tenir alguns símptomes però són inespecífics (tos, dispnea progressiva, cianosi, dolor toràcic) i només apareixen en malalts que pateixen altres malalties pulmonars greus i de llarga durada. En aquests casos hi pot haver la possibilitat que els granulomes sarcoïdòtics es morin i ocupin el seu lloc fongs o bactèries i originin hemoptisis greus o massives, les quals poden arribar ser causa de mort per aquesta malaltia.

Finalment, s’ha detectat granulomes sarcoïdòtics a diverses regions de l’aparell respiratori superior: Fossa nasal, faringe, epiglotis, plecs aritenoepiglòtics i la zona subglòtica. La S. en aquesta zona sol ésser silenciosa i només apareix quan hi ha altres afectacions: rinorrea o obstrucció nasal.

Símptomes extrapulmonars:

- Ganglis limfàtics: Les adenopaties són molt freqüents en la Sarcoïdosi. Com ja s’ha dit, aquestes solen estar relaciones amb els pulmons però quan afecta als ganglis perifèrics (cervicals, axil·lar, epitroclears o inguinals) rarament ocasiona simptomatologia destacable.

Símptomes digestius: Afectació de les glàndules salivals en un 5-58%. L’augment de mida de les glàndules passant per sequedat bucal són els símptomes més característics. Hi ha també, com a forma associada, la febre uveoparotídia (febre, uveïtis, hipertròfia parotídia amb paràlisi facial perifèrica) o síndrome de Heerford-Waldenström però menys comú.

- El fetge es lesiona en un 70% dels casos és normalment asimptomàtica tot i que és possible la detecció d’una hepatomegàlia a través d’una hipertransaminasèmia. Un grup reduït de malalts, podem trobar icterícia, hipertensió portal cirrosi i insuficiència hepàtica. L’esplenèctasi pot ser secundària a la hipertensió portal.

Símptomes cardíacs:

Les lesions cardíaques a la Sarcoïdosi abasten un 20-30%. No obstant, la seva repercussió és poc important. Els trastorns més habituals són les arítmies (taquicàrdies auriculars i ventriculars), les anomalies de conducció (bloquejos auriculoventriculars), microcardiopaties congestives o restrictives, les disfuncions valvulars i, ocasionalment, la mort sobtada.

Símptomes renals:

La causa més freqüent d’insuficiència renal a la S. és la nefropatia càlcica (nefrocalcinosi, litiasi renal i uropatia obstructiva. El 60% dels malalts tenen una elevada excreció de calci per l'orina i entre el 10-20% augment del calci. El calcitrol, segregat pels macròfags dels granulomes -sembla ser la substància responsable dels trastorns del metabolisme del calci. Entre l’1-2% de les sarcoïdosis es produeix algun tipus de glomerolopatia (membranosa, proliferativa o focal).amb hematúria i proteïnúria o nefritis intersticial aguda o crònica.

Símptomes nerviosos:

Entre el 5-10% dels malalts presenten símptomes neurològics que queden emmarcats en poques alteracions clíniques: paràlisi dels nervis cranials, en especial el VII parell, meningitis limfocítica, lesions hipotalàmiques o hipofisàries (diabetis insípida, insuficiència hipofisària), les tumoracions intercranials i espinals, neuropatia perifèrica i la luecoencefalopatia multifocal progressiva.

Símptomes osteoarticulars:

Un 5-10% produeixen anomalies òssies. Els ossos més afectats són les falanges de les mans i dels peus, els metacarpians i els metatarsians, els cossos vertebrals, la calota (part més alta de la volta del crani) i la pelvis. Qualsevol com sigui la forma de la lesió òssia, (quística, poliquística, penetrant, escleròtica o destructiva) sol ser asimptomàtica i moltes vegades passa desapercebuda i no es diagnostica. No obstant, poden aparèixer artràlgies i artritis franca(edema, calor i eritema) localitzades, preferentment a les grans articulacions. Aquests problemes articulars poden ser migratoris i transitoris tot i que poden fer-se crònics i ocasionar gran destrucció articular. La biòpsia muscular mostra una inflamació granulomatosa en un alt percentatge dels malalts, sobretot els que comencen amb un eritema nodós. Hi ha pocs casos on hi apareguin miàlgies, parèsies i atròfies musculars.

Símptomes cutanis:

El 20-35% dels malalts de S. presenten lesions cutànies, que poden ser específiques –amb evidència de granulomes- o inespecífiques. Entre aquestes darreres, l’eritema nodós és la més comú; se sol relacionar amb la forma aguda de la malaltia i es considera un signe de bon pronòstic. Malgrat tingui moltes causes, en els països desenvolupats, la sarcoïdosi és una de les malalties més freqüents. A l’estat espanyol, les lesions específiques (plaques, pàpules, nòduls, lupus pernio, eritrodèrmia ulceracions) són bastant estranyes i es caracteritzen per una cronicitat i per presentar granulomes a la dermis superior i mitjana.

Símptomes oculars:

S’observen alteracions oculars només en un 25%. La més habitual és l’uveïtis, tot i que també n’hi ha a qualsevol estructura ocular (conjuntiva, còrnia, iris i papil·la) pot veure’s afectada.

Diagnòstic:

El diagnòstic de la S. s’estableix quan hi ha una congruència entre les dades clíniques, radiològiques i d’exploració funcional respiratòria i alhora es recolzen per la demostració histològica de granulomes epitelials no caseïficant dispers en més d’un òrgan.

Proves de laboratori:

Les analítiques són també inespecífiques, però hi ha alguns resultats que sobresurten de la resta: A les fases agudes trobem: Limfopènia transitòria, una eosinofília discreta o una elevació de la VSG (velocitat de segmentació globular) i dels reactants de fase aguda (Velocitat de sedimentació globular i proteïna C reactiva).A més, l’Hipercalcèmia i sobretot, l’Hipercalciúria són relativament freqüents. La fosfatasa alcalina sèrica surt elevada en un 30-45% dels casos. La sarcoïdosi s’associa a nombrosos trastorns de resposta immunològica. L’hipergammaglobulinèmia (alta concentració de g-globulines a la sang, que hom observa sovint en malalts amb infeccions cròniques, IgG), l’anergia cutània que s’observa en un 40-60% dels malalts i el factor reumàtic positiu en un 10% són les proves més característiques.

Prova de Kweim-Siltzbach:

Es basa una injecció intradèrmica –com la prova per detectar anticossos de la tuberculosi, PPD- de 0.1 i o.2 ml d’una suspensió d’extractes obtinguts de teixit esplenètic o ganglionar. Cada vegada és menys fiable davant la possibilitat de trobar un bon antigen. La reacció és positiva quan a l’estudi histopatològic de la pàpula que es forma entre 4 a 6 setmanes després de la injecció, es demostra la presència dels típics sarcoides. Aquesta prova sol ser positiva en un 60-85% amb sarcoïdosi activa, mentre descendeix al 40% quan es tracta de crònics.

La RX de tòrax sol ser anormal en un 80-90% dels casos. Poden detectar-se adenopaties cristal·lines, paratraqueals o de la finestra aortopulmonar. El 60% dels malalts mostren en algun moment de la seva evolució, alteracions parenquimatoses pulmonars; Aquestes lesions solen ser bilaterals , simètriques i normals als lòbuls superiors. La seva presència no es correlaciona amb el grau d’activitat ni amb el pronòstic de la malaltia.

TAC. Amb aquesta prova es pot detectar adenopaties de localització atípica (mediastí posterior, paratraqueals esquerres) i qualsevol anomalia que és impossible veure’s amb la RX de tòrax, com per exemple l’estimació de l’activitat i la predicció de l’evolució del procés.

EXPLORACIÓ FUNCIONAL RESPIRATÒRIA: Aquest tipus d’exploració és inespecífica i no té valor diagnòstic però és útil per establir el curs evolutiu, gravetat i pronòstic. El trastorn més freqüent i de detecció precoç és la disminució de la capacitat de difusió alveolocapil·lar, que fins i tot es pot observar en malalts d’estadi I. Amb la progressió de la malaltia, estadi II, es modifiquen la capacitat vital i les propietats elàstiques del pulmó: distensibilitat. En molts casos s’observa un augment del gradient alveolo-arterial d’oxigen. A l’estadi III, és possible observar un patró de ventilació obstructiva que pot ser causat per una estenosi granulomatosa dels petits bronquis o a una fibrosi periobronquiolar, aquesta prova, després d’haver fet exercici físic (prova d’esforç) té una sensibilitat diagnòstica elevada i proporciona tanta informació com la més elaborada proves funcionals en repòs.

També hi ha altres procediments que ajuden a establir el diagnòstic:

MEDIASTINOSCÒPIA (Exploració del mediastí mitjançant un tub òptic; és un procediment mitjançant el qual s’insereix el tub òptic a través d’una incisió cervical per examinar visualment les estructures de la part superior de la cavitat toràcica Aquest procediment s’utilitza més comunament per poder examinar els ganglis limfàtics en un pacient amb càncer pulmonar, sarcoïdosi, tuberculosi i neoplàsies broncopulmonars i hematològiques).

BIÒPSIA: Se sol utilitzar un tub òptic flexible que s’insereix pel nas –amb anestèsia local- i a part d’explorar l’interior del pulmó també serveix per a biopsiar teixit pulmonar, usant petites agulles o fòrceps per tal de recollir-ne mostres.

GAMMAGRAFIA AMB 67GA. (Mètode d'exploració complementària, fonamentat en l'administració endovenosa, inhalatòria, oral o intersticial d'un radionúclid o d'una molècula marcada prèviament, que es fixa de manera selectiva sobre les cèl·lules de l'òrgan que cal estudiar, i la utilització d'un detector de centelleig. Els principals radionúclids emprats són el tecneci-99 metaestable, el iode-123, el iode-131, l'indi-111, el gal·li-67, el tal·li-201, el xenó-133, el fòsfor-32 i l'itri-90. Els òrgans generalment estudiats són els ossos, la tiroide, les paratiroides, les glàndules salivals, el fetge, la melsa, els ronyons, el cervell i el cor. També és molt emprada en patologia tumoral. Ha estat anomenada també escintil·lografia). El citrat de gal·li 67 es fixa als macròfags (95%) i als limfòcits T activats (5%). La gammagrafia pulmonar amb gal·li 67 és una tècnica no incruenta ja que pot repetir-se fàcilment. Però, no obstant, és cara i la radiació pot ser perjudicial si es fa servir gaire sovint.

RENTAT BRONCOALVEOLAR: Aquesta tècnica és molt discutida. Pot tenir cert valor diagnòstic quan es demostra, en un context clínic apropiat, que existeix una limfocitosi significativa i un coeficient CD4/CD8 superior a 3,5.

MARCADORS D’ACTIVITAT: El grau d’activitat de la S. es relaciona amb l’extensió i la intensitat de la reacció inflamatòria. Aquests marcadors només permeten seguir el curs clínic però no per seguir pronòstic. Darrerament s’està investigant nous marcadors però encara no hi ha prou consens per establir-ne utilitat: Determinacions sèriques IL-2, calci, procolàgen tipus III, lisozim, neopterina, transcobalambina II, β2-microglobulina o metaloendopeptinasa, la quantificació de la Hidroxiprolinúria, l’estudi dels antígens de superfície de les subpoblacions limfòcites, etc.

Enzim de conversió angiotensina: L’activitat sèrica d’ECA es troba elevada en un 50-80% dels casos. S’ha comprovat que la secreció d’aquest enzim es produeix a les cèl·lules epitelials i potser als macròfags del granuloma sarcoïde. Els resultats solen ser més fiables ja que l’ECA no augmenta en cap granulomatosi que no sigui la pròpia sarcoïdosi.

Tractament:

El pronòstic de la Sarcoïdosi és molt variable si bé es pot considerar com a bo, sobretot les formes agudes i subagudes i les que s’associen amb un eritema nodós, són autolimitades i es curen soles. En canvi, les formes cròniques, que són les que ocasionen els trastorns més greus en les proves de funció respiratòria, el pronòstic és molt pitjor ja que entre un 25-40% no remeten espontàniament. La mortalitat associada directament a la S. oscil·la entre un 1 al 10%, Les causes més habituals són la insuficiència respiratòria i les hemoptisis massives i recurrents.

Pel que fa al tractament no hi ha unanimitat de criteri sobre la terapèutica. Les indicacions i durada del tractament encara no estan ben establertes.

Els corticoides són els medicaments d’elecció; però la teràpia amb corticoides és purament simptomàtica: no guareix la malaltia i el seu benefici a llarg termini és dubtosa. L’abandonament del tractament pot originar recaigudes en un 80% dels casos.

La corticoteràpia només s’administra en el cas que hi hagi un risc vital o que una zona del cos estigui sèriament compromesa; les Sarcoïdosis més agressives es pot començar amb una dosi de prednisona. També s’han començat a utilitzar corticoides inhalats com la budesonida, sobretot amb la S. pulmonar activa. La resposta clínica sembla adequada i els efectes secundaris escassos.

La Ciclosporina, s’ha demostrat que és capaç d’evitar l’aparició de granulomes; però la seva utilitat clínica no és millor als corticoides, limitat als costos, i pels nombrosos efectes secundaris. Només és justificada quan els corticoides no fan efecte desitjat.

La cloroquina sola o amb un corticoide resulta eficaç en algunes formes de S. Hi ha altres fàrmacs com metotrexano (antireumàtic), azatioprina (usat com a immunodepressor), ciclosfamida (antireumàtic i anticancerigen), levamisol (usat contra el càncer), colchicina (antiinflamatori), cimetidina (usat per urticàries i picor) i captopril (és un inhibidor de l’enzim convertidor de l’angiotensina ECA que actua blocant la proteïna peptidasa). No obstant, cap d’ells són millors que els corticoides.

Comentaris (0)26-04-2011 21:28:09SISTÈMIQUES

Sarcoïdosi (1a part).

Descripció:

Malaltia granulosa multisistèmica desconeguda i es caracteritza per una existència d’una gran activitat immune cel·lular als òrgans afectats i que sol evolucionar de manera espontània; moltes vegades, pronòstic i evolució són també desconegudes.

La seva incidència varia entre països. Als estats units, l’ètnia amb més probabilitats a trobar afectats, són els negres 6.2-4/100.000 i, a l’estat espanyol, 1.2/100.000, entre els 20 i 40 anys, més dones que homes. També hi ha una incidència important entre els nens i els ancians. Aquesta malaltia no sol ser mortal però s’hi pot tornar entre l-10% dels casos i es produeix per una insuficiència respiratòria i hemoptisi massiva i recurrent.

Causes:

Etiologia desconeguda però hom fa pensar que tingui més d’una causa:

Bactèries:

Mycobacterium.

Mycoplasma.

Nocardia.

Yersinia.

Borrelia.

Actinomyces.

Virus:

Rubivirus.

V. Epstein-Barr.

Parainfluenza.

Retrovirus.

Paràsits:

Leishmània.

No infeccioses:

Pol·len.

Fustes.

Beril·li.

Talc.

Productes animals o químics.

Predisposició genètica.

La sarcoïdosi, independentment de la seva causa, sembla ser el resultat d’una resposta immunològica anormal heretada o adquirida a determinats estímuls antigènics. És una alteració de mecanismes de la immunoregulació i que es caracteritza per una interacció anormal entre les cèl·lules T i els macròfags. Aquesta alteració origina una persistent i exagerada activació i proliferació local de limfòcits T col·laboradors (responsables de reconèixer específicament un antigen; defineix i regula la resposta immunitària tant cel·lular com humoral), que al mateix temps són la causa determinant de la reacció inflamatòria.

El resultat final del procés inflamatori és el granuloma epitelial i, posteriorment, la fibrosi, amb la destrucció permanent i irreversible de l’arquitectura tissular normal.

El granuloma és la característica principal d’aquesta malaltia. Consisteix en un agregat de cèl·lules, més o menys compactes en un lloc determinat formades principalment per macròfags, limfòcits, fibroblasts i cèl·lules plasmàtiques, epitelials i gegants polinuclears. Els granulomes de la S. tendeixen a aparèixer en àrees riques en vasos o vasos limfàtics. L’envelliment del granuloma s’acompanya per una proliferació de fibroblasts (varietat de teixit conjuntiu) i acumulació de material col·lagen (la part orgànica del teixit ossi i de la pell).

Comentaris (2)23-04-2011 21:33:39SISTÈMIQUES

Neuroma de Morton

Definició:

És una degeneració del nervi digital plantar acompanyada per una fibrosi perineural. Normalment es localitza entre el 3er i 4art metatarsià (75% dels casos), tot i que hi pot haver casos, (17%) que es presenti entre el 2on i 3er metatarsià. Sovint és l’únic símptoma. Les dones, entre els 15 i els 50 anys en són les més perjudicades.

Quan apareix aquesta afectació és per què hi ha un mal recolzament del metatarsià , de tal manera que el nervi queda atrapat entre el terra, els metatarsians i el lligament intermetatarsià que es troba tancant el sostre de l’espai. És una mena d’irritació per compressió del nervi interdigital.

Actualment, el per què del neuroma de Morton no està gens clar i els investigadors no es posen d’acord. Histològicament s’observen una degeneració perineural, mielinització epineural endovascular i fibrosi perineural. No obstant, no hi ha cèl·lules inflamatòries ni quists. Alguns autors consideren el Neuroma de Morton com a una troballa secundària a la formació d’una bossa articular intermetatarsiana distal al lligament transvers amb alteracions inflamatòries que originen fibrosi al voltant del nervi. Alguns autors són de l’opinió que estem davant d’un component isquèmic resultant d’una compressió del lligament intermetatarsià transvers.

Símptomes:

- Dolor mecànic semblant a una descàrrega elèctrica o de dolor accentuat després d’estar dret molta estona.

- Formigueig interdigital entre els espais 3er i 4art (també entre el 2on i 3er)..

- Rampes als dits del peu.

- Dolor intens i punxant a la regió metatarsiana o als dits.

Causes:

- Posició anormal dels dits entre els quals trobem, dits martell.

- Reajustament esquelètic de les extremitats inferiors després d’operació en que es canvia el recolzament plantar.

- Anomalies als peus: Galindó, peus plans i amb molt d’arc.

- Dur sabates estretes i talons massa alts.

Diagnòstic:

Des del punt de vista clínic, no s’observen anormalitats (30%). Quan es pressiona el cap del metatarsià i la part dorsal i plantar del peu, produeix un dolor intens. També produeix dolor la pressió transversal de la part davantera del peu. De vegades, fent aquest tipus de pressió es produeix un “clic” produït pel moviment del neuroma en direcció dorsal.

Però el que més compta són les explicacions dels propis pacients.

Sempre es pot acompanyar amb proves de diagnosi per imatge: RM i ecografia. EMG només serveix per descartar altres tipus de lesions, mai un neuroma de Morton perquè sempre sortirà negatiu.

Tractament:

- Infiltracions. Blocatges analgèsics o anestèsics que s’injecten a la part dorsal del peu, en la mateixa línia amb les articulacions del metatars i falanges.

- Conservador: Quan les infiltracions no donen resultat cal provar les plantilles ortopèdiques amb encoixinats sota els metatarsians implicats. A més, en cas que es pugui, cal portar unes sabates prou àmplies per tal de no estrènyer els dits.

- Cirurgia per endoscòpia. És un tipus de cirurgia que ens permet descomprimir el nervi atrapat tot seccionant el lligament metatarsià a través d’una mínima incisió a l’espai interdigital –una òptica (endoscopi) i un bisturí especial-. La recuperació és instantània i el pacient pot caminar al mateix dia de la intervenció.

- Certs analgèsics que miren d’estovar la mielinització beina del tronc nerviós (epineural) endovascular com el Daflon.

CAS 7.

Pacient, dona de 29 anys consulta a traumatòleg per dolor intens als dits 2on i 3er del peu esquerre. Aquest dolor va aparèixer 1 any després d’intervenir peu dret en doble artròdesi modelant. El traumatòleg efectua RX per observar si hi ha algun tipus d’anormalitat a l’arc del peu. En no ser-hi, i després de moltes queixes de la pacient, li demana un EMG el qual surt bé. És a dir, que no s’hi veu cap alteració. En vistes de no saber-li donar cap explicació, se la treu de sobre dient-li que són manies o problemes circulatoris. Després de la negativa, consulta a doctor de capçalera. Aquest li diagnostica possible aixafament d’un nervi a resultes d’una nova posició de l’esquelet. Li recepta Daflon el qual li millora notablement els símptomes: Rampes al matí mentre recolza peu a terra i formigueig als dits quan està estones perllongades dreta o mentre camina. El doctor de capçalera li recomana plantilla ortopèdica.

Des del 2002 dur plantilla i ha millorat molt i els símptomes són gairebé inexistents.

Bibliografia.

Tratado de neurología clínica. Dr. Julio Pascual Gómez, servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Salamanca. Ed. Ars Medica. 2009

Diccionari de Medicina.

Internet:

http://www.iqb.es/neurologia/enfermedades/neuroma_de_morton.htm

http://www.doctor-rabat.net/ca/nmorton.htm

http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/007286.htm


Comentaris (3)05-04-2011 15:04:54NEUROLOGIA

Anèmia

Anèmia ferropènica.

Definició:

Es produeix per una deficiència de ferro (fe), el qual és necessari per la formació dels eritròcits. El ferro és important en la formació de l’hemoglobina perquè és la proteïna encarregada de transportar l’oxigen.

Símptomes:

1. Fatiga, intolerància a l'exercici físic, pal·lidesa mucosocutània, debilitat, palpitacions, irritabilitat i mal de cap.

2. Ungles fràgils, seques i planes; pell resseca; caiguda de cabell; talls a la llengua; dificultat a la deglució.

Causes:

  1. Un dèficit nutricional.
  2. Disminució o mala absorció del ferro; malalties gastrointestinals: úlceres pèptiques; hèrnies hiatals amb traumatisme de la mucosa, esofagitis pèptica per reflux gastroesofàgic.
  3. Medicaments responsables al deteriorament de l’àcid de la mucosa com AINES, aspirina, glucocorticoides o preparats de potassi.
  4. Paràsits intestinals provoquen pèrdua de sang: hematòfags o els que provoquen danys a la mucosa. Anquilòstoms duodenals; Trichuris trichura; Necator americans, etc.
  5. Augment de les necessitats en cada cicle vital: lactància, embaràs o adolescència
  6. Hemorràgies cròniques, digestives o genitals.
  7. Hemoglobina paroxística nocturna; hemosiderosi pulmonar idiopàtica (malaltia rara que consisteix en produir-se hemorràgies dintre el pulmó causades per l’emmagatzematge de grans quantitats de ferro. Els glòbuls vermells no són capaços d’utilitzar el ferro segrestat en els macròfags pulmonars); telangiectàsica hereditària, hemòlisi intravasculars produïdes per vàlvules protèsiques cardíaques, etc.

Tractament preventiu:

Un tractament preventiu pot ser una dieta rica en ferro. La carn és l’aliment amb més presència de ferro. La vitamina C en els cítrics és el medi perquè el ferro es pugui absorbir amb és facilitat. És per això que moltes males absorcions fèrriques són causades per l’ús d’antiàcids. Mentre que els vegetals, els fosfats i “el salvat” fan que disminueixi.

Tractament farmacològic hi ha diverses possibilitats amb els conseqüents efectes secundaris.

  1. Sals de ferro. Més innòcua però que hi pot haver certa irritació intestinal lleu.
  2. Preparats periantals: efectes secundaris indesitjables. Hi pot haver molta intolerància a subjectes sensibles per una més gran concentració de ferro als teixits: els més usats són: Dextran-ferro; polimaltosat fèrric i el complex ferro-sorbitol-àcid cítric. Només el Ferro Dextrà pot produir: lipotímies, cefalees, envermelliment de la cara, vòmits, nàusees, tromboflebitis al lloc de la injecció, broncospasmes, shock i parada cardíaca.
  3. Els preparats intramusculars poden provocar febre i adenitis regional.
  4. Suplements orals: Efectes secundaris com: nàusees, còlics, molèsties epigàstriques, restrenyiment o diarrea.

Bibliografia: Wiquipèdia en català i en castellà.

Comentaris (6)04-04-2011 21:50:50SANG

Apunts sobre fibra

No us heu preguntat mai si ens prenen el pèl els anuncis sobre els miracles de la fibra d'X producte?

Segur que Activia n'és un exemple. Els iogurts es donen en cas de diarrea i no per anar de ventre!

El text que us presento és un resum molt pràctic i més fàcil d'una altre text més complicat elaborat per un doctora:

Dra. Pilar García Pérez: Dra. en Medicina iCirurgia. Especialista en Endocrinologia i Nutrició.
Cap de Secció de Nutrició Clínica i Dietètica.
Hospital Universitari Gregorio Marañón. Madrid.

Al colon existeixen dos tipus de fermentacions.

(El valor energètic depèn del seu grau de fermentabilitat. Els aliments més fermentables (Solubles a l’aigua) produeixen més energia que no pas els que en són menys:).

Les fibres fermentables es composen per fruites, llegums i cereals –avena- són més solubles a l’aigua i es transformen amb gels viscosos. AQUESTES FIBRES RETARDEN EL BUIDATGE GÀSTRIC I RELENTITZEN EL RITME INTESTINAL.

Aquestes fibres fermentables ES DEGRADEN PER L’ACCIÓ DE LA MICROFLORA ANAERÒBICA DEL COLON: Estimulen la reabsorció d’aigua i sodi.

Les fibres parcialment fermentables, en canvi, són parcialment degradades per l’acció per les bactèries del colon. Excreten parcialment íntegres a la femta.

QUÈ GUANYEM?

1. FACILITAT DE RETENSIÓ D’AIGUA.

2. AUGMENT DE LA MASSA FECAL, fent-la més tova,

3. FÀCIL LLISCAMENT PEL BUDELL GROS.

- L’ús indiscriminat de fibra parcialment fermentable origina deficiència de zenc i, sobretot l’alt contingut de cereals, deficiència de calci i ferro.

- Per tant, la fibra poc fermentable té la capacitat de retenir aigua i, això produeix un augment del volo fecal: Femta tova, que fa que disminueixi la pressió intraluminal del volo. A més, l’inflat del volo fecal fa augmentar el peristaltisme, reduint així, el temps de trànsit intestinal: MOLT BO PER COMBATRE EL RESTRENYMENT I LA DIVERTICULOSI –una mena d’hèrnia o protuberància al final del budell gros que dificulta l’excreció de la femta-, perquè estimula la flora bacteriana i augmenta la producció de gas el qual ajuda a excretar la femta. (Les ganes d’anar de ventre).

CONTINGUT DE FIBRA

POCA FIBRA

GENS DE FIBRA

ALBERCOC, OLIVES

BLEDA, TOMÀQUET

LLET

AGUACATE,CARXOFA

ENCIAM, SÍNDRIA

OUS

API, CEBA, PRUNA

ARRÒS BLANC

SUCRE

ARRÒS, PA I PASTA INTEGRAL

ALBERGÍNIA

CONDIMENTS, GREIXOS

BRÒQUIL, COL DE BRUSSEL·LES, COL

XAMPINYONS, ESCAROLA, CIRERA

TOT TIPUS DE CARNS

COLIFLOR, LLEGUMS

ESPÀRRECS

X

MONGETA TENDRA

ESPINACS, RAÏM

X

KIWI, POMA, PERA, FIGA

CARABASSA, PINYA

X

MÓRA, LLIMONA, NAP

PASTA CUITA

X

MADUIXA, PORRO

PRÉSSEC, MELÓ

X

GROSELLES, PLÀTAN

MANDARINA

X

PASTANAGA, TARONJA

POMELO,

X

FRUITA SECA

MAGDALENES

X

TRUITA DISSECADA

COGOMBRE

X

FIBRA FERMENTABLE

FIBRA POC FERMENTABLE

FIBRA MIXTA

AVENA,

SALVAT DE BLAT

PA, PASTA, FAVES

SALVAT D’AVENA

ENCIAM

BLAT DE MORO

AMETLLES, AVELLANES

ESCAROLA, COL

ESPÀRRECS

CEBA, CÍTRICS

NAPS, BRÒQUIL

ARRÒS

LLEGUMS, TOMÀQUET

API, RAVES

PASTANAGA

Bon profit!

(Text facilitat per gentilesa del Catedràtic en Bioquímica de la Nutrició, Enric Ignasi Canela, de la Universitat de Barcelona).

Comentaris (0)04-04-2011 21:28:24VARIS

Pàgines: 12  <>